Doncs sí, no llegiu pas malament…. Molts ja ho sabieu i d’altres no, però el meu futur ha sofert alguns canvis innesperats però afortunats. La idea era quedar-me per aquí l’hivern buscant feina , però degut a què no he trobat del que volia i que alhora, he obtingut una bona oferta de feina per Catalunya , he decidit retornar a casa per aquest pròxim estiu . Això sí, primer m’espera una nova aventura, un nou viatge a un món molt diferent a Nova Zelanda. Aquesta nova aventura és diu illa de Borneo (Indonèsia i Malàsia).
Borneo és un nom que m‘ha facinant des de petit , quan m’imaginava una gran selva plena de llegendes , vida salvatge i gairebé incomunicada, només habitada per alguns aborígens i pocs valents exploradords. Borneo actualment no és tant “aillada” com me l’imaginava de petit, però encara continua sent un dels racons més salvatges i misteriosos del planeta, on cada any s’hi descobreixen noves plantes i nous animals inclús! Jo amb poc temps, vull fer una ullada per allà i respirar per primer cop a la meva vida les sensacions que es sent a una selva tropical, ja que mai hi he estat en cap. D’aquesta manera, aquests últims dies he estat somiant i planificant el meu següent viatge… La idea és visitar les principals “hightlights” de Borneo, però també aniré l’illa de Balí per observar de ben aprop la cultuta Hindú, i fins i tot la mágica illa de Komodo per veure els seus famosos dracs!! Ja us donaré més detalls més endavant!!
Tots aquests nous plans els he desenvolupat ràpidament ens les 2 últimes setmanes, tal com m’han vingut els aconteixements. Per tant, un cop decidit el meu nou rumb , volia acabar de veure les poques parts que encara no havia vist de l’illa Sud de Nova Zelanda. Així he realitzat l’últim trekking de les Great Walks que m’havia marcat fer, la Kepler track, un trekking de 60 Km que comença a la població de Te Anau i s’endinssa per la facinant regió de Fiorland (Veure article “Great Walk: La Milford track, un dels millors trekkings del món”).
Tot i que la gent ho fa amb 3 o 4 dies, jo per manca de temps i per tal d’estalviar-me de pagar més nits de refugi l’he fet amb només 2 dies i una nit. La primera etapa eren unes ràpides 4 hores de camí això sí, tot de pujada fins atrevassar la massa forestal i arribar a un dels refugis més bonics on he estat, la Luxmore Hut (50 NZD) malgrat la intensa pluja que anava queient….
A aquestes alçades del l’any a Nova Zelanda ja comença a fer fred a tot arreu. El més d’abril aquí equival al nostre mes d’Octubre. Per tant no em va estranyar quan a l’endemà al matí tot tenia una fina cap de neu i uns Keas ( l'extrany lloro de les muntanyes) jugant em van dir bon dia!
Aquella segona etapa mésperaven més d’11 de camí, així abans de les 8 del matí ja estava caminant. Com més pujava amunt més neu hi trobava. Al ser el primer que caminava per allà aquell dia, tenia que obrir camí entre la neu que camuflava el camí i m’arribava als turmells…. I quin fred que feia!!!
La veritat tés que fer el meu últim trekking per Nova Zelanda d’aquesta manera era molt especial. La neu li donava al paisatge un aspecte molt més desafiant. Era el dia perfecte per trobar-me en aquella situació ja que el camí passava per la cresta d’una serralada oferint vistes espectaculars…
Fins i tot em va donar temps de pujar el mont Luxmore (1472 metres), vigilant molt alhora de caminar per la cresta ja que una relliscada no tindria fre….
Al pujar al cim de tot i contemplar el que m’envoltava em va entrar aquella típica eufòria que tenim al haver fet un cim. Aquí us adjunto un petit video de quan vaig fer al cim:
Caminar sobre la neu no trepitjada per ningú més i reseguir aquella cresta durant hores em feia sentir com un autèntic alpinista. Reconec que més d’un paisatge que podía obersvar em va fer saltar alguna llàgrima de la sensació de llibertat i magnitud que vivía en aquells moments…
Finalment vaig poder baixar fins la vall sense cap contratemps, i podía mirar les grans muntanyes des de baix contemplant la seva dimensió. Les últimes hores van ser reseguint un impressionant bosc pluvial. Aquell dia vaig estar 11 hores caminant sense gairebé parar per tal de retornar a Te Anau aquella mateixa tarda. Realment, haver fet totes les 9 Great Walks de Nova Zelanda ha sigut una manera ideal per descobrir aquest país!!!
Un cop acabat aquest últim trekking ( el segon gairebé consecutiu després del de Milford), vaig posar direcció a Queenstown, la capital de l’adrenalina. A Queenstown ja hi havia estat i havia viscut bons moments ( veure article “Great Walk: La Routeburn amb un tarragoní). Però aquest cop l’he trobat molt canviada ja que estem gairebéa fora de temporada; menys turístes, més calmada i els arbres tenyint-la de colors rojencs i groguencs, en definitiva era la Queesntown de tardor.
Aquest cop m’he allotjat a casa de l’Anna. L’Anna és una noia francesa que havia conegut a un sopar a la meva darrera estada a Queenstown i de seguida ens vam fer bons amics . Gràcies a l’Anna m’he pogut allotjar a casa seva un parell de nits per reorganitzar-me i conèixer els seus simpàtics companys de pic amb qui hem compartit unes bones rialles!
Una de les coses que he fet mentre descansava per Queenstown , és anar al Fergburger, un famós bar on diuen que fan una de les millors hamburgueses del món. Realment era de qualitat excel·lent!!!
Tot seguit, vaig posar camí cap al nord altre cop a través de la costa oest, on també l’havia estat visitant ( veure article: “ Tragèdia a Nova Zelanda i explorant la costa oest”). Vaig anar a parar a una remota platja anomenada Munro Beach, una de les platges més boniques que he visit per aquí…
Aquella era l’última nit que acampava a Nova Zelanda i va ser una de les més especials que recordo . L’ambient era perfecte; completament sol, una tarda assolejada i força càlida, i veient com les últimes llums del dia s’escampaven arreu…. Moments màgics!! (llàstima dels mosquits...)
El que m’havia fet portar a aquella platja era que havia sentit que es podía obrservar un tipus de pingüí que encara he vist. Malauradament d’aquests pingüins no en vaig veure, però si que vaig poder viure una increíble posta de sol sobre el mar, quelcom que he pogut veure molt poques vegades en la meva vida. Només per allò, ja em sentía inmensament satisfet.
A la meva manera m’estava despedint de Nova Zelanda, i ella ho estava fent de mi…
A l’endemà vaig seguir em meu camí cap al nord, i vaig voler aturar-me a un llac on ja hi havia estat però amb molt mal temps. Sobre el llac Matheson s’hi poden veure en un dia clar els millors reflexes del Mont Cook i el Mont Tasman sobre el llac. Quelcom que recomanaria fer a qualsevol que vinguí a visitar Nova Zelanda!!
Aquell dia va ser intens i llarg, ja que volia arribar a Rolleston (Christchurch) a casa de la meva amiga Jolie. Així que durant tot aquell dia vaig saltar d’un cotxe a un altre fent autostop, creuant-me l’illa sud de costat a costat i arribant pels pèls al meu destí final, amb les últimes meravelloses llums del dia…
Els últimes dies abans d’agafar l’avió els he passat a casa de la Jolie i la seva familia, que m’han acollit una una calurosa benvinguda tal com ja van fer l’última vegada ( veure article “Terratrèmols, profe d’espanyol, dofins i pingüins”). Menjar bo i sà, denscansar en un ample i net llit, netejar la meva roba i llargs partits de futbol sobre el seu jardí han estat els meus tranquils dies amb áqueta família…. Però com s’han portat de bé amb mi aquesta gent! És simplement extraordinàri!
També hem fet sopars amb amics seus i sobretot jugar molt amb els seus nens!!
La Jolie també ha volgut que la portes a fer kayak de mar a la Banks Península , on setmanes endarrera havia estat fent kayak amb dofins!! Desafortunadament de dofins no n’hem vist aquest cop, però sense cap mena de dubte hem passat un molt bon dia a l’aire lliure!
Bé companys, aquí poso un punt i a part al meu blog. Durant el viatge a Indonèsia i Malàsia no escriuré en aquest blog, ja que porta massa feina i tinc poc temps per fer masses coses que tinc planejades. A més, suposu que l’accés a internet no será tant fácil per allà. Tanmateix, prometo al tornar fer un o dos articles resum de la meva propera aventura, ja que de ben segur que no m’oblidaré de fer fotus!! Tanco una etapa i ara obriré una de nova. Aquests últims 6 mesos de la meva vida han estat innolvidables i sincerament em costa trobar paraules per descriure-la. Simplement acabo amb una de les meves fotografíes que crec que resumeix prou bé l’estil de vida que m’estic intentant buscar als meus 25 anys…. Moltes gràcies a tots per seguir-me al llarg d’aquest temps i poder compartir les meves experiències amb vosaltres. Tal com va dir algú: “La felicitat només és real quan es comparteix” (Alexander Supertramp, 1992).
